jeudi 3 novembre 2011

Quora podèm pas dormir...

Aquesta nuech, ai encara viscut aqueste moment tarrible de la jornada... Esser cansada dins son lièch e pas capitar de dormir. E coma tot lo mond (pense) per passar lo temps, sosquère. Mai sosquère a qué? A tot.

Comencère per cantar una cançon, que cambière un pauc per l'adaptar au moment mai pense que la tornaràs trobar:
Dessus ma fenèstra i a un corbatàs
Tota la nuech crida
crida sa cançon.

Se crida, que cride, crida per ren
Crida per emmerdar
Aquò marcha bèn.

Aquelei corbatàs que nauts son
M'empachan de soscar
De soscar a ren.

Òc, es verai, es pas tarrible, mai aièr a 11h dau ser, aviáu la fibra poetica. Urosament, me siáu arrestada aquí. (Rai, a pas empechat la pluèja de uèi). Contunhère de soscar a mai d'una causa. E arribère, a un subjècte qu'ai ja un pauc tractat, mai que me faguèt fòrça rire: mon enfància. En fach me siáu avisada qu'ère un monstre, una missanta bèstia. Qu'aguère d'astre de pas me faire abandonar sus lo bòrd de la rota. Ja sabe pas manjar, aprenguère lèu lèu que manjar ambe lei dets èra mai aisit e mai rapide. Es verai! Ai totjorn manjat lèu, quora èra pichoneta, disiáu qu'èra per acabar primièra e poder parlar tot lo demai dau repais sens èsser interrompuda per quauqu'un. E òc, ja a l'espòca aviáu lo gost de parlar, e de parlar fòrça.
Malurosament, a taula, fasiáu pas qu'aquò de travers! Aviáu tanben un biais particular de demandar d'aiga. Me disiáu, perque s'embestiar a parlar, ieu quora aviáu set, preniáu mon got e tustave sus la taula fins a que quauqu'un comprenguèsse que voliáu d'aiga e que me ne'n balhèsse. De segur costava tròp car de dire mercé. Missanta filha qu'ère.
Puèi tornère pensar ai còps onte traumatisave ma sòrre, que pasmens èra mai vièlha que ieu. Mon daquòs èra de la gitar dins leis escalièrs quora ma maire fasià un penequet. Forçadament, èra per que se faguèsse cridar. Òc, ère vertadièrament poirida coma enfant. (Estranh, avèm totjorn vergonha de se sosvenir de son enfança.) Urosament que ma sòrre a grandit lèu e que prenguèt lo dessus, sequenon auriáu poscut la gitar de la teulissa per la veire plorar un pauc mai.

An aqueste moment, me siáu avisada qu'èra tarrible coma sosvenir, la vergonha me prenguèt (un pauc) e ensagère de soscar a quauqua ren mai. Tornère cantar un pauc, una cançon qu'auriá benlèu poscut m'ajudar:
Sòm Sòm Veni veni veni ...

Mai bon coma previst, aquò m'ajudèt pas. Decidère a aqueste moment d'embestiar d'autres, e causiguère meis amigas C e B que m'ajudèron pas. Una me disiá d'arrestar lo cafè (èra un pauc tard) e l'autra me donèt l'idèa de me levar e de trabalhar. Bof Bof ère pas convençuda. Daissère doncas tombar l'idèa de demandar d'ajuda.
Urosament finiguère per m'endormir.

Aqueste matin arribère a l'universitat tardièra e encara ensomelhada. Demandère au vièlh, se per l'azard, aviá pas una solucion ò doas. Sa solucion èra de passar lo chipelet. De soscar.

Fin finala ambe tot aquò, ieu siáu crebada, crese qu'aqueste còp dormirai ben.

1 commentaire:

  1. « La vertat sortís de la boca dels vièlhs »
    De tot biais m'escotas pas jamai bedigassa ! Contunhas de ne beure de cafè !

    RépondreSupprimer