lundi 21 novembre 2011

Non, l'occitan es pas una lenga mòrta!!

De nòstre temps, pensam totei que l'occitan es una lenga pas fòrça parlada, e que, en defòra dau cèucle occitan, i a quasi degun que lo compren. Donca de segur, nosautrei coma èsser vident normaus, l'emplegant per poder parlar de causas secrètas davant lo mond. ERROR! L'occitan es pas una lenga mòrta, e i a mai de gent que lo compren que çò que pensan! E en aguère la pròva. Vos vau contar tot aquò.

Primièra experiència: Amb mon amiga Aliça sortissiam d'un balèti e aviam l'occitan dins lo cap, donca "naturalament" èram a parlar occitan dins lo tram. I aviá una mameta a costat de nos que de lònga nos agachava. En tota fisança me tòrne vèrs Aliça e li dise: "Bon me gonfle aquesta mameta de nos agachar de longa a cada còp que dise quauqua ren en occitan. Siam pas de monstres que!" Puèi, bon, contunham nòstra convèrsa. A un moment, sai pas mai dins quina frasa, sortisse lo mòt "sentiment". E la mameta de se sarrar de nos e de nos dire "Pense pas que se dise en occitan "sentiment""... Vau tant vos dire qu'avèm blanquejat. Coma se de ren avèm discutir amb'ela sus l'evolucion de la lenga e donca de son lexica, nos felicitèt de contunhar de parlar occitan dins la vida videnta e partiguèt viure sa vida eilalin. Èra una audenca.

Aquest episòd auriá poscut nos servir de leiçon, mai non. E donca segonda experiènça: Totjorn amb mon amiga Aliça. Èriam au grand balèti d'auton, dins lei comuns. Èriam a parlar de causas intimas entre nosautrei, mai en occitan, dins lo cas que i auriá quauqu'un d'amagar que nos podriá ausir ò escotar! Donca parlaviam, parlaviam e veici un  òme qu'arriba per se lavar lei mans, bon contunhèrem coma se de ren. Puèi cap d'un moment l'òme diguèt "Tè vau beure un pauc d'aiga ieu". Comprenguèrem, qu'un còp de mai, aviá pas que nos que compreniam l'occitan. Partiguèrem donca nos amagar dins un canton, vergonhosas, per lo pas tornar veire. Mai avèm pas d'astre, èra lo cantaire! 


Avètz aquí la pròva que la nòstra lenga es pas tant mòrta qu'aquò! Bon, rai, avèm tanben la pròva qu'ai pas d'astre. 
Benlèu que ara en podèm tirar una leiçon: gardam nòstra polida lenga occitana per un usatge mai digne que de cancalhadge de corredor. 

Amics, legeire, vos dise  a lèu, per un recit nòu de ma vida passionanta.

mercredi 16 novembre 2011

Una dimenjada de foliá...



Passère una dimenjada tarrible! Tornère descobrir lei balètis! Coma lo diran quauqueis uns d'entre vosautres, es pas tròp. E aquò mercè a Aliça. Vos vau contar coma aquò se debanava.

A la debuta de l'annada, Aliça nos arribèt. Bon es verai qu'a la debuta, ieu m'agradava pas tròp, ai totjorn agut un pauc de mau amb leis estrangièrs. Puei de fiau en agulha, aprenguère a l'aimar aquesta polideta. Fin finala aprenguère lèu a la conèisser, e comencère lèu a la seguir un pauc d'en pertot. Aquò comencèt amb lo talhièr de cants polifonics dau Medoc, e de segur posquère pas partir de la facultat sens tastar lo balèti que seguissiá. Passère doas oras extra-mèga-supra-hyper genialas. Mai doas oras aquò passa lèu, e demorère sus ma fam. Mai superAliça aguèt una solucion, lo balèti dau dimenge que seguissiá, lo de Puèchsarguier. Coma lo dabans èra perfiech, ne'n voliàu pas partir. Mai tota bona causa a una fin.

Aqueste primier balèti me reconcilière amb una cultura que començave de doblidar. Decidère donca de m'entresenhar sus çò qu'es vertadierament. Vau donca vos pertejar çò que trobère:

Lo balèti :

A l'origina èra un bal populari dins la region marselhesa. Aquesta apellacion « balèti » es fòrça represa d'uèi dins Provença tota. Mai abans la guèrra, lo balèti designava de fès lo bal populari que se passava sus lei plaças de vilatges, per mai d'una fèsta. Lo terme de « bal » èra mai emplegat per la dança dins una sala a l'interior.
Per l'occasion lei femnas se fasián polidas, lei monsurs metián sei vestits dau dimenge. Era tanben l'occasion de trobar son partenari de vida.

Que se dançava ?

Fin dau sègle 19, debuta dau sègle 20, en Provença, Aups dau Sud, se dançava essencialament la polka, la scottish, la mazurka, la valsa, lei quadrilhas, amb difèrentas formas. Constituavan lei « danças classicas ». Mai i aviá tanben, segon lei vilas e lei vilatges, lo pas dei patinaires, la troïka, la badoisa, la berlina, lo pas dei dos, la galòpa, l'autrichiena, la guibauda, lei rigaudons... e mai de segur la farandòla, per acabar lo bal e dins lei carrièras dau vilatges per la fèsta patronala, la Sant-Joan, lo carnavau...
Amb l'exòdi vèrs la vila, aquestei danças d'originas popularis e païsanas demorèran a la campanha e oblidadas … ò destronadas per lei danças de salon, mai, mercè a de nombrosas societats e associacions e mai que mai mercè au trabalh immense de colectatge, dins lei campanhas, tot aquest patrimòni culturau nos foguèt transmit. Lei danças tradicionalas son ricas d'una multituda de variantas.

E uèi ?

Entre temps, se apondèran lei borrèia a tres temps, a dos temps, lei rondaus, congos, conchinchina, lei mescluns : cercle circassien, chapelloisa, branlas de la renèissença e contradança, lei corantas e gigas, la tarentela d'Italia, puei, de danças catalanas, sauts de Bearn e sauts bascas, de danças bretonas, irlandesas, d'Israèu ...eta... Toteis aquestei riquesas e toteis aquestei mescluns fan qu'uèi nòstrei balètis son venguts « bals fòlks », ò « bals trad ».
En mai amb lei moviments de populacions, lei viatges, se retrobam totjorn una dança novèla d'aprener.

Leis instruments de musica :

Un accòrdeon diatonic pòt, solet, nos far dançar. Totei leis instruments de musica tròban sa plaça dins leis ensèms de musica tradicionala : instruments ancians, vièlas a ròdas, còrnamusas, fifre e tamborin, flaüta, clarineta, guitaras, banjò que pòdon accompanhar totei menas de percussions.

Ara ai pas qu'una causa de vos dire, vos cau ensajar e vos daissar prene dins aquesta mervelhosa cultura. Aquò es segur vos ne'n podrèm pas sortir sensa l'enveja d'i tornar lèu.

jeudi 3 novembre 2011

Quora podèm pas dormir...

Aquesta nuech, ai encara viscut aqueste moment tarrible de la jornada... Esser cansada dins son lièch e pas capitar de dormir. E coma tot lo mond (pense) per passar lo temps, sosquère. Mai sosquère a qué? A tot.

Comencère per cantar una cançon, que cambière un pauc per l'adaptar au moment mai pense que la tornaràs trobar:
Dessus ma fenèstra i a un corbatàs
Tota la nuech crida
crida sa cançon.

Se crida, que cride, crida per ren
Crida per emmerdar
Aquò marcha bèn.

Aquelei corbatàs que nauts son
M'empachan de soscar
De soscar a ren.

Òc, es verai, es pas tarrible, mai aièr a 11h dau ser, aviáu la fibra poetica. Urosament, me siáu arrestada aquí. (Rai, a pas empechat la pluèja de uèi). Contunhère de soscar a mai d'una causa. E arribère, a un subjècte qu'ai ja un pauc tractat, mai que me faguèt fòrça rire: mon enfància. En fach me siáu avisada qu'ère un monstre, una missanta bèstia. Qu'aguère d'astre de pas me faire abandonar sus lo bòrd de la rota. Ja sabe pas manjar, aprenguère lèu lèu que manjar ambe lei dets èra mai aisit e mai rapide. Es verai! Ai totjorn manjat lèu, quora èra pichoneta, disiáu qu'èra per acabar primièra e poder parlar tot lo demai dau repais sens èsser interrompuda per quauqu'un. E òc, ja a l'espòca aviáu lo gost de parlar, e de parlar fòrça.
Malurosament, a taula, fasiáu pas qu'aquò de travers! Aviáu tanben un biais particular de demandar d'aiga. Me disiáu, perque s'embestiar a parlar, ieu quora aviáu set, preniáu mon got e tustave sus la taula fins a que quauqu'un comprenguèsse que voliáu d'aiga e que me ne'n balhèsse. De segur costava tròp car de dire mercé. Missanta filha qu'ère.
Puèi tornère pensar ai còps onte traumatisave ma sòrre, que pasmens èra mai vièlha que ieu. Mon daquòs èra de la gitar dins leis escalièrs quora ma maire fasià un penequet. Forçadament, èra per que se faguèsse cridar. Òc, ère vertadièrament poirida coma enfant. (Estranh, avèm totjorn vergonha de se sosvenir de son enfança.) Urosament que ma sòrre a grandit lèu e que prenguèt lo dessus, sequenon auriáu poscut la gitar de la teulissa per la veire plorar un pauc mai.

An aqueste moment, me siáu avisada qu'èra tarrible coma sosvenir, la vergonha me prenguèt (un pauc) e ensagère de soscar a quauqua ren mai. Tornère cantar un pauc, una cançon qu'auriá benlèu poscut m'ajudar:
Sòm Sòm Veni veni veni ...

Mai bon coma previst, aquò m'ajudèt pas. Decidère a aqueste moment d'embestiar d'autres, e causiguère meis amigas C e B que m'ajudèron pas. Una me disiá d'arrestar lo cafè (èra un pauc tard) e l'autra me donèt l'idèa de me levar e de trabalhar. Bof Bof ère pas convençuda. Daissère doncas tombar l'idèa de demandar d'ajuda.
Urosament finiguère per m'endormir.

Aqueste matin arribère a l'universitat tardièra e encara ensomelhada. Demandère au vièlh, se per l'azard, aviá pas una solucion ò doas. Sa solucion èra de passar lo chipelet. De soscar.

Fin finala ambe tot aquò, ieu siáu crebada, crese qu'aqueste còp dormirai ben.